Roma Vallès. Un referent de l’informalisme català

Han transcorregut deu anys de l’exposició Memòria que la Fundació Vila Casas va dedicar-li a Romà Vallès, que va servir per reconèixer i a la vegada recuperar l’empremta de qui va ser un dels màxims exponents de l’informalisme català, així com una altra, en aquest cas de caràcter antològic, que es va poder veure al Centre Cultural Terrassa. Ara, quan es compleix el centenari del seu naixement, de nou La Factoria Cultural de Terrassa presenta una excel·lent retrospectiva amb gairebé un centenar de pintures sobre paper, que porta com a títol El paper de Romà Vallès, comissariada pels historiadors i crítics d’art Conxita Oliver i Joan Gil, grans coneixedors del seu treball. La mateixa entitat juntament amb una comissió han organitzat una sèrie d’activitats relacionades amb l’artista que s’aniran desenvolupant els anys 2023 i 2024.

La col·lecció privada de Roma Vallès està dipositada a la Fundació Antiga Caixa de Terrassa ( l’actual Factoria Cultura de Terrassa). Consta de 680 obres, així com de tots els seus documents. La Fundació gestiona el seu llegat fent tasques de documentació i digitalització, així com restauració i autentificació de les seves pintures i gravats. La comissió responsable de l’Espai Romà Vallès està formada per la filla de l’artista, Bel Vallès, els crítics d’art i comissaris Joan Gil i Sílvia Muñoz d’Imbert, els directors del Centre Cultural Terrassa i de la Fundació Antiga Caixa de Terrassa, Adrià Fornés i Josep Ribera, respectivament. La Factoria disposa d’un espai on s’exhibeix una part de les obres de Vallès.

Fidelitat a una trajectòria

Romà Vallès (Barcelona, 1922015) s’ha mantingut fidel a l’abstracció durant tota la seva trajectòria creativa. Aquesta constància i estimació per aquesta tendència i més concretament de l’informalisme sígnic i gestual, fan que la seva aportació hagi estat essencial. Precisament Lourdes Cirlot en el seu llibre La pintura informal en Cataluña, 1951-1970 destacava que Vallès a finals dels anys quaranta ja emprava la tècnica del grattage en algunes de les seves composicions figuratives. Però no va ser fins al 1956 que s’endinsa plenament en l’abstracció. Cirlot fa referència a diversos períodes de producció de l’artista comentant que durant els anys 1958-62, o sigui quan ja està sota els postulats informalistes, és quan “s’observa una profunda inquietud en Romà Vallès, originada fonamentalment pel desig de recerca i per la troballa d’un llenguatge propi que li permet expressar-se amb tota l’autenticitat (…) Les reminiscències de la pintura gestual nord-americana i europea són molt llunyanes”.

Romà Vallès es va llicenciar en Belles Arts el 1950. Gràcies a diferents beques atorgades per la Residència de Pintors de l’Alhambra de Granada i d’El Paular de Segovia va poder anar-se’n a París i després viatjar per Itàlia i els Països Baixos, on entrà en contacte amb les darreres avantguardes. Però no serà fins al 1955 que realitza la seva primera exposició individual a la sala Fernando Fe de Madrid. Juntament amb Alexandre Cirici i Antoni Cumella funda l’Escola d’art del FAD. Participa en la creació del Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Encara que tota la seva vida ha estat dedicada a la pintura, l’ha anat compaginant amb la docència, ja que ha estat catedràtic de dibuix d’un institut de Sabadell —d’on va ser també el seu director— i de Barcelona, així com professor a l’Escola Massana (1965-1969) i a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (1969-1984). A més, la seva faceta com a pedagog és igualment important, ja que ha escrit diversos llibres relacionats amb l’art infantil. Li preocupava la comprensió i l’estímul que l’art pogués despertar en els nens, i que millor que fer-ho des de la base. Ell mateix assenyala que “la meva afició per l’estudi del desenvolupament de l’art infantil, així com investigar a fons les manifestacions de l’art dels pobles primitius, em van portar ben aviat a la pràctica d’un art quasi totalment abstracte”.
Romà Vallès. Vista general de l’exposició

Com ha ocorregut amb tants altres artistes de la seva generació, no ha tingut el reconeixement que es mereixia per part de les institucions, sobretot en l’àmbit expositiu. Només cal destacar la publicació del llibre Romà Vallès. 50 anys de pintura, escrit per José Corredor-Matheos i pròleg de Conxita Oliver, que recordo perfectament, ja que amb motiu de la seva presentació es va fer una taula rodona amb diferents crítics: els autors del llibre i del pròleg, Josep Maria Cadena, Pilar Gómez Bedate i jo mateix. L’acte em va permetre comprovar l’estimació i admiració que el món de l’art sentia per la seva obra, i sobretot, per ell com a persona.

Les úniques exposicions de tipus antològic, a part de les protagonitzades a Terrassa, han estat les de la Pia Almoina de Barcelona (1998), el Museu de Terol (2007) i la Fundació Vila Casas (2012). La seva obra s’ha pogut contemplar en diverses ocasions a la galeria René Metràs des de la seva fundació fins a la desaparició del galerista.

Les converses que he mantingut amb Vallés m’han servit per saber com pensava i actuava quan creava una obra. Va ser un personatge crític i sever, però també amable i comprensiu amb el món artístic. La seva opinió era necessària per conèixer de prop l’art d’avantguarda. Un art on ell, com també altres artistes de la seva generació, ha estat capdavanter a l’hora d’aprofundir en la gènesi de l’abstracció.

La seva obra és d’una honestedat extrema. O no es pot considerar honest pintar des de sempre dins d’una tendència determinada com és l’abstracció? Només la va compartir amb algunes tendències del moment, com van ser el pop-art i el conceptual durant els anys setanta, tal com altres artistes ho van fer. L’escriptor, poeta i crític d’art Juan Perucho comentava que “l’art de Romà Vallès és un art romàntic, que es recolza en el record, en la bellesa del que va ser vist alguna vegada i que va caure en l’oblit”.

El paper de Romà Vallès. En el centenari del seu naixement

Els comissaris han dividit l’exposició en diferents àmbits on es poden contemplar les principals etapes creatives. Cal destacar que l’espai de la Factoria Cultural és de grans dimensions, el que permet que les obres es puguin observar perfectament, estructurades “al voltant d’onze sèries que corresponen a uns determinats cicles d’estat interior i d’experimentacions successives”. Les sèries són les Cosmogonies (1956-1964), els Collages (1964-1967), Geometria i Informalisme (1968-1970), Biomorfisme (1970-72), Floracions (1972-1974), Nous conceptes (1974-1979), Quatre elements (1978-1982), Signes (1982-1986), Nous espais (1987-1998), Entre segles (1999-2004) i Heràclit (2005-2015). És obvi que els comissaris han fet un exhaustiu treball d’estudi i recerca de totes les seves etapes, ja que, a part de l’època dels collages que és la més fàcil d’identificar, la resta segueix uns paràmetres més homogenis que, a vegades, són més complexos de distingir, per això aquests “moments creatius han tingut el mateix punt de partida: bolcar el món introspectiu a la pintura i explicar en cada moment les experiències més íntimes”. I precisament això és el que es pot comprovar en l’exposició.
Romà Vallès. Sèrie Signes. 1982-1986

El primer apartat correspon a la sèrie Cosmogonies, terme encunyat pel crític i poeta J. E. Cirlot, amb qui va mantenir una excel·lent relació. L’any 1993 se li va fer un homenatge a la desapareguda galeria Ángela Rodeja de Barcelona, de la qual l’artista destacava que “Juan Eduardo Cirlot va ser el primer crític que va creure i, en conseqüència, va recolzar un nou moviment plàstic que sorgí a mitjan segle a Europa, i que una mica més tard ho farà al nostre país”. Com és obvi, l’opinió de Cirlot era important i premonitòria.

Aquesta sèrie va néixer segons Vallès quan un capvespre “després de manipular amb tenacitat una tela durant tot el dia, vaig poder veure amb claredat, o així m’ho va semblar a mi, com aquesta s’havia transformat totalment, obtenint un resultat gairebé màgic”. La cosmogonia fa referència a l’origen del món i de l’ésser humà, així com la seva evolució dins de l’univers. És cert que si veiem les obres que s’exposen en aquest àmbit no les puguem relacionar aparentment amb el cosmos, però com assenyalen els comissaris, s’aprecia “un magma còsmic com a matèria primera que lluita entre l’ordre i el caos, entre el tenebrisme del negre i el blanc de l’absolut”.

J. Corredor-Matheos destaca d’aquesta temàtica el seu dramatisme, fruit “d’un esqueixament del magma inicial i una contraposició de formes”. Com es pot endevinar, l’ordre i el caos sempre han estat presents en les seves creacions, però tant en un cas com en l’altre no sorgeixen del no-res, sinó que tot està relacionat, depenent de la distribució del color i de la matèria originant l’existència d’un clima que sigui propici entre l’artista i la seva obra.

Després de Cosmogonies sorgeix Collages, on introdueix retalls de premsa acompanyats del color. Representa un canvi en el seu treball, principalment perquè tracta d’incloure un conjunt de retalls de paper “emmarcats en un fons de pintura, establint un diàleg i una confrontació entre el magma pictòric i la referència icònica, com a metàfora del món fragmentari i contradictori modern”, tal com comentava Montserrat Gispert-Saüch amb motiu de l’exposició que va fer a la Pia Almoina, l’any 1998.

Respecte de Geometries i informalisme, possiblement és el moment més minimalista de l’artista, principalment per la manera de normalitzar el concepte de cosmos des d’una visió geomètrica. Quant a l’àmbit del Biomorfisme, Vallès s’endinsa en diverses formes orgàniques i a Floracions representa una manera de mostrar una gran quantitat de colors relacionats principalment amb tonalitats vermelles, grogues, blaves i verdes sobre fons neutres. La relació amb la natura és ben evident degut a l’aparició de colors de caire explosiu.
Romà Vallès. Sèrie Quatre elements. 1978-1982

A Nous conceptes l’artista empra nous materials que segons ell, li serveixen per “l’estudi de les tensions que aquestes introduïen a la tela i a posar l’accent, sobretot, en el procés”. Aquí sorgeixen diversos materials, com per exemple cordills i cintes adhesives provocant una mena de tensió espacial. En canvi, a Els quatre elements s’adverteix un determinat interès a mostrar formes més simples, on quasi no s’observa la matèria, però que, en canvi, sí que apareixen diferents elements relacionats amb els quatre elements coneguts com a origen de la vida, als quals els filòsofs presocràtics se solien referir.

A Signes és on sorgeix la idea d’un cert dramatisme a través de la presència de colors i tonalitats ben definides, on el gest, segons Vallès, “va tancant-se fins a adquirir el valor d’autèntics signes. Mai la meva pintura s’havia expressat mitjançant formes tan concretes i contundents”. O el que és el mateix, els traços són més enèrgics que en les anteriors temàtiques. Quant a Nous espais la característica principal és el seu monocromisme, ja que sobre un fons gris incorpora altres colors neutres com el blanc i el negre, executats amb força i rapidesa, fins i tot apareix en la composició alguna matèria a causa de la gruixària de les paletades. També hi afegeix colors primaris que ressalten tant per la seva densitat matèrica com per la seva brillantor cromàtica. Els espais que sorgeixen solen ser més grans respecte a sèries anteriors.
Romà Vallès.Sèrie Nous espais. 1987-1998

A Entre segles, Conxita Oliver comentava amb motiu d’una exposició que va fer a la galeria El Claustre de Girona el 2007, que l’artista “retorna als seus orígens, aquells que valoraven la compacitat, l’atapeïment i el gruix de les matèries —sorres, pigments, aglutinants— per damunt de qualsevulla altra qüestió”. Aquí apareixen més taques, sobretot vermelles, blaves, grogues i verdes, davant d’un fons blanc i gris. Això no significa que abans el color no fos important, ans al contrari, encara que habitualment sol ser monocrom, sinó que almenys, aparentment, sobresurt en la seva màxima expressió. L’última sèrie és Heràclit, en la que s’adverteix el seu interès pel filòsof presocràtic integrant de l’escola jònica, on tot es troba en estat de moviment, o sigui de canvi continu.
Romà Vallès. Sèrie Heràclit. 2005-2015

En conjunt, Vallés aprofundeix en cadascuna de les sèries en el seu significat, tant si fa referència al tractament del color, com el blanc, per exemple, però amb unes suaus taques vermelles i blaves, com en el gest, on sorgeix la força i determinació de la pinzellada. L’aparença quasi fràgil i discreta de l’artista es transforma quan es troba davant de la tela o paper. La matèria, que mai ha deixat de banda, el color i el gest configuren una simfonia de propostes plàstiques de primer ordre que, encara que siguin complexes d’interpretar no són excusa per no gaudir-ne igualment, perquè en cadascuna s’hi troben presents tant les emocions com els sentiments i reflexions del seu creador.