Romà Vallès: “Ningú m’ha aclarit encara per què em van girar la cara”

No paro. Parar seria donar-ho tot per acabat. Jo hi vaig, encara hi vaig, perquè tot i que la majoria de coses em sonen a déjà vu, sempre n’acabo descobrint una de nova, que em sorprèn i em fa treure el neguit de dins.

Quan estic creant no toco de peus a terra. No sé el que faig! He trencat molta obra al llarg de la meva vida. Sempre he estat molt selectiu. No hi ha pautes. Sembla que està fet de qualsevol manera, però no, hi ha tot un procés al darrere. En el meu treball hi ha una part molt reflexiva. I, tot i que fa 60 anys que pinto, encara ara em dic: “Això no ho havia fet mai a la vida!” Del 2000 cap aquí estic molt ocupat amb el paper maixé, és el més nou de la meva obra.

El 1954. Absolutament clau. Molta gent diu que, en aquella època, a Barcelona no hi passava res. I això no és ben bé veritat. Sí que hi passaven coses. Ara bé, de la revolució de la pintura ningú no en tenia ni idea. D’art nou, del que se’n diu nou, no n’hi havia. I jo tenia ganes de saber què passava a fora. L’estiu del 1954, amb diners de la meva butxaca, me’n vaig anar a París i sí, allà vaig descobrir moltes coses. I dic amb diners de la meva butxaca perquè jo ja feia un parell d’anys que em guanyava la vida com a professor. La docència no em va privar mai de pintar; ben al contrari, em va donar independència.

Sí, la meva abstracció era una mica primitiva, amb connexions amb l’art maia. I el 1956 ja em vaig submergir totalment en l’informalisme. M’ho vaig jugar tot amb aquesta carta. I vaig exercir de profeta, tot i que això no m’ho volen reconèixer…

Era dalt de tot. Tàpies ja era Tàpies, però tampoc era qui és avui. En Cirici deia llavors que jo estava més avançat que ell, perquè anava més enllà.

Doncs que el meu art contenia coses que no donava l’informalisme. Vaig apostar per un món nou en què l’atzar tenia molta importància, sí, però també s’obria a una figuració, imaginària si tu vols. Seguir la taca per la taca, no, jo això no ho feia. Duia una càrrega d’El Greco molt forta, no m’interessava trencar amb tot. Amb tot, no.

Vaig dubtar molt abans de decidir que volia ser artista. No tenia clar si ser arquitecte, si ser aparellador o, fins i tot, si fer alguna cosa que no tingués absolutament res a veure amb les belles arts. Però el dia que ho vaig veure clar, llavors sí que m’hi vaig implicar al cent per cent, és a dir, que sabia que la cosa anava de jugar-s’hi la pell. Sabia que, si escollia fer d’artista, m’hi jugava el futur. N’era molt conscient. Si hagués triat la carrera d’arquitecte, potser m’haurien anat millor les coses…

No, dona, no. Si te la jugues, te la jugues i punt, facis el que facis. Pensa que els dies que no pinto em poso malalt. El que passa és que a la vida hi ha un moment en què has de decidir. I el que vull dir-te és que jo sabia que em posava en un món molt difícil. És un món molt i molt competitiu. Un món petit i cruel… I aquí, a casa nostra, encara molt més. A París o a Londres hi ha diversos grups, amb inquietuds diferents, i és fàcil trobar-ne un on encaixes. Aquí, o ets al grup dels que manen o et deixen a l’estacada. Aquí només manen uns quants, i si no ets de la seva corda no hi tens res a fer. Som un país petit, pobre, miserable i desgraciat; què vols que et digui?

Vaig aprendre molt d’ell. Em va obrir un món de coneixements. Era un personatge de talla gegant, feia por. Tenia un caràcter molt dur. Recordo que els diumenges coincidíem al mercat de llibres vells de Sant Antoni i m’impressionava veure’l ensumar els volums. Trobava el que buscava. Tenia un olfacte especial. Creia en la meva obra, molt, hi creia molt. Perquè jo, com ell, estic convençut que hi ha molt més del que veuen els nostres ulls. És ben poca cosa el que veiem, i l’art té la gran virtut d’acostar-se una mica a aquestes altres coses invisibles, però que existeixen. És com un sentiment religiós, però que no té res a veure amb la religió, ni amb els capellans!, perquè és gent molt tancada i l’art és molt i molt obert.

Un savi. Un personatge molt interessant. Em va organitzar set o vuit exposicions, i això no ho va fer a cap més artista!

Va morir el 1984. Però és que jo, a finals dels anys setanta, ja havia entrat en una dinàmica molt dolenta. No agradava que renovés tant. Com quan vaig introduir el collage, que em deien: “I ara per què has de fer aquestes bestieses?” De mi, des de feia un temps, ja no se’n parlava tant com abans.

Va ser una suma de coses. La política hi va fer molt. No m’agrada parlar de política. Després de la Caputxinada, en la qual jo no vaig participar, en Cirici em va girar la cara.

Ningú m’ha aclarit encara per què em van girar la cara. Quan va morir en Metras, ningú em deia ni ase ni bèstia. Silenci.

Bé, després, als setanta va entrar en escena l’art conceptual, l’últim que em faltava, com si l’art no hagués estat conceptual tota la vida. Allò era com fer brometes, i jo he estat molt seriós sempre.

Devia ser per alguna cosa, no? El que passa és que a mi no m’ho van perdonar, i em van deixar de banda.

Et dic la veritat? No em va importar gaire. Jo vaig seguir pintant, com si res. Què havia de fer? Pagar per poder exposar? No n’he donat mai ni cinc per fer una exposició. Només faltaria. I ho dic sense rancúnia, no sento odi per ningú. Jo he estat amic de tothom. Amics íntims? No, això no, jo sóc molt solitari, no he fet pinya amb ningú.

Vam comprar una casa a Calaceit el 1972 i, des de llavors, en aquelles terres m’han estimat moltíssim. Em van fer fill adoptiu. Quan aquí tothom m’ignorava, allà em van organitzar exposicions importantíssimes. Després, per sort, a finals dels noranta tot es va tornar a posar al seu lloc. Tot va tornar a ser normal, per dir-ho d’alguna manera. La Generalitat va impulsar una gran exposició a la Pia Almoina i vaig tornar a entrar a escena.

Ens han volgut fer creure que l’informalisme ha estat cosa de Tàpies i de quatre més, i això no ha estat així. He tingut relacions molt desgraciades amb ell, ja t’ho diré ben clar. Quan érem joves, recordo que jo ja tenia cotxe, un 600, i en Cirlot, que no en tenia, em va dir d’anar a veure en Tàpies al Montseny. Doncs cap allà. Quan hi vam arribar, a Tàpies no li va agradar gens veure’ns. A mi no em va deixar ni entrar a casa seva. I en Cirlot en va sortir de males maneres. Van parlar de negocis. Treia foc pels queixals!

Tàpies no ha ajudat tot el que podia ajudar la gent d’aquí. Ha tancat el camí a molta gent.

No et dic res que ja no hagin dit altres abans.

Milionari? No, gens ni mica! Tot i que he anat venent sempre, no gaire, però sempre. No l’he anat a buscar, la reputació. En el fons, sé que hi sóc, en la història de l’art d’aquest país. Agradi o no el que faig. No els quedarà més remei que acceptar-ho.